ÍNDICE DE CONTENIDOS Esta página web está hecha para facilitar la búsqueda en Internet y una revisión rápida de los contenidos. Puede faltar texto o carecer de fórmulas, gráficos, tablas y notas. Para obtener la tesis completa, deben bajarse los archivos en formato DOC.

Estructura de la propiedad agraria
José Mª Franquet Bernis



- CAPÍTOL 3 -

- LES CONDICIONS CLIMATOLÒGIQUES II-

1. LIMITACIÓ PER LES TEMPERATURES EXTREMES

1.1. Els efectes de les temperatures mínimes

La temperatura és la variable climàtica la influència de la qual sobre les plantes cultivades és més complexa i difícil de modificar.

Mentre que l'aspecte perjudicial de la sequera pot ésser totalment eliminat pels oportuns regs, les temperatures extremes són pràcticament impossibles de combatre d'una forma rendible i efectiva. Per tant, és de gran importància econòmica estudiar, amb el major detall possible, els efectes previsibles de la temperatura ambiental sobre les plantes cultivades.

En general, es diu que es produeix gelada quan el termòmetre descendeix a zero graus o menys. Per regla general, si durant la nit la velocitat del vent fou nul.la o escassa, si el cel va estar clar i si la humitat de l'aire fou suficient, es produeix en aquest cas sobre la gespa i altres objectes de la superfície del sòl un dipòsit de gel blanc, que s'anomena gebre (gebrada) o gelada blanca. Quan manca alguna de les tres condicions anomenades, no té lloc el dipòsit de gel, no hi ha gebre. Amb tot això, l'agricultor s'adona més tard que el termòmetre baixà més enllà de zero graus, que hi hagué realment gelada, perquè els òrgans tendres de les plantes, en morir per efecte de la baixa temperatura, agafen una coloració enfosquida . Per a la producció de gebre, no és necessari que el termòmetre baixi a zero graus, sinó que només cal que baixi a aquesta temperatura la superfície dels objectes o de les plantes del sòl, encara que la temperatura de l'aire a certa alçada permaneixi marcadament sobre aquest límit. Segons això, de no ser que l'aire estigui molt sec o molt agitat, sempre que s'enregistri una gelada, es produirà gebre; però no sempre que es registri gebre s'haurà produït gelada.

Essent els sucs vegetals solucions típicament aquoses, el seu punt de congelació està situat per sota de zero graus i, conseqüentment, es necessita una temperatura inferior a aquest punt de congelació perquè es produeixi gel a l'interior de les plantes. Però el dany que en les plantes conreuades pot produir una gelada varia segons tres condicions principals: 1a, segons sigui l'espècie i la varietat considerada; 2a, segons l'estat de la vegetació; repòs, brotació, floració, etc.; 3a, segons els òrgans vegetals considerats: fulles, flors, fruits, etc.

Les gelades poden ser de tardor, d'hivern o de primavera. Les de tardor o hivern, si bé poden perjudicar alguns conreus de collita tardana, com la vinya, la canya de sucre i determinats fruiters com els cítrics entre d'altres, no són tan temibles com les de la primavera, per tenir lloc en l'època en què els vegetals inicien la seva activitat fisiològica. A l'hivern sols són de témer les gelades excepcionalment intenses, ja qua si arriben a un cert límit provoquen la mort de tota la planta .

Considerant el que passa al món, respecte al conreu dels cereals, lli, tubercles, fruiters i vid, es comprova que les gelades més perjudicials per a l'agricultura són les que es produeixen a la primavera, raó per la qual, se les anomena "tardanes". I és que en aquesta època, les plantes surten del terra o broten, floreixen o bé comencen el desenvolupament dels seus fruits, i precisament els brots tendres, les flors i els fruits són els òrgans vegetals més sensibles al fred. Les gelades, doncs, són tant més danyoses quan més tardana és l'època en la qual es produeixen.

Examinem ara, amb cert deteniment, els danys de les gelades, particularment en els arbres fruiters, per ésser els vegetals més exposats a aquest assot tradicional de l'home del camp. En primer lloc, aquests danys difereixen notòriament segons l'època en què es produeixen i l'estat de vegetació en el qual es troben les plantes. Així, a ple hivern i a finals d'aquest, quan comencen a inflar-se les gemes, poden aquestes suportar 10, 15 i encara 20 gelades consecutives sense que els vegetals experimenten cap dany. Sols quan les gemes, després d'inflar-se, comencen a mostrar els seus pètals rosats, si la temperatura arriba a -3,8ºC, poden destruir-se aquests en major o menor nombre, i, com a conseqüència d'això, afectar la collita en la proporció corresponent.

Avançada l'època i ja a la primavera, té lloc la floració. Com que les flors són més delicades que les gemes, solen quedar destruïdes amb les gelades de -2,2ºC, en proporció a la intensitat del descens de la temperatura. Amb tot, no falten flors, con les de la noguera, vinya i olivera, que resulten ja afectades en baixar les temperatura a -0,6ºC.

Parlant en general, vegem que els danys de les gelades durant aquest període no revesteixen molta gravetat, ja que, trobant-se les flors en diferents estats de la seva evolució, unes tancades, altres obertes, altres ja fecundades i amb el petit fruit quallat, només una part d'elles es destrueix, i com, per regla general, el nombre de flors sol ésser excessiu amb relació als fruits que la planta pot sustentar, es produeix la pèrdua d'aquestes flors, la qual cosa determina un aclariment "natural" de fruits, sense majors conseqüències per a la collita (94-PUIG, 1941).

En el període de creixement dels fruits, els efectes de les gelades solen ésser greus, ja que per a l'ametller, cirerer, prunera i perera, només calen temperatures de -1,1ºC; per al presseguer i pomera -1,6ºC i, per a l'albercoquer -0,6ºC. Aquí tenim la llista de les temperatures crítiques que, pel fred, afecten als diferents ordres de plantes segons les dades del "FRUIT FROST SERVICE" dels Estats Units.
------------------------------------------------

No es cregui, tanmateix, que el fred sigui sempre perjudicial per a les plantes conreuades. Recents estudis han demostrat el efectes de vegades beneficiosos. Vegem ara com i fins a quin punt. Segons creença generalment acceptada, els arbres i arbusts dels països d'hiverns rigorosos amb gelades duraderes o repetides, es dormen, sota la influència del fred, i en temps primaveral desperten i creixen. Però, les experiències del nord-americà COVILLE , donen a entendre que ambdues idees són errònies.

En efecte, està actualment comprovat que els arbres i els arbusts es dormen abans de l'arribada de l'hivern. Segons això, el fred no es necessari per a produir en els vegetals una letargia completa. Després d'haver començat aquest "somni", no és suficient amb exposar les plantes a una temperatura suau per tal de fer-les créixer de nou. Per últim, les plantes no recobren els seu creixement natural, si no han estat abans exposades al fred.

Els arbres i els arbusts hivernants, que han estat durant dos o tres mesos subjectes al fred, ja a l'exterior, ja en un recinte refredat artificialment, recobren el seu creixement normal a la primavera. Però, si s'han mantingut en el seu lloc calent durant tot l'hivern, continuen dormint durant setmanes, mesos i fins i tot un any, i quan tornen a créixer, el seu creixement és anormal. Una d'aquestes plantes de llarg somni pot, tanmateix, recobrar els seu creixement, encara que passat un any, si se la sotmet a un període variable de fred. La temperatura més favorable per a dur a terme aquesta operació és la de 0º a 5ºC, ja estiguin les plantes exposades a la llum, ja a la foscor (94-PUIG, 1941).

Durant el refredament, s'observen en la planta canvis importants. El midó de les cèl.lules es transforma en sucre, i sols en aquest moment la planta pot utilitzar les seves reserves i tornar a créixer regularment; a més, aquesta transformació del midó en sucre crea una elevada pressió osmòtica. Certes glàndules de secrecions ensucrades, anomenades "nectaris extraflorals", són considerades com a vàlvules de seguretat, en cas d'excessiva pressió interna, que podria arribar a trencar les cèl.lules.

Aquesta influència del fred en el creixement dels arbres i arbusts de les comarques de latitud més elevada constitueix un mitjà de protecció de la major importància per aquestes plantes. En efecte: si únicament la calor provoqués el creixement, es posarien les plantes a créixer a la tardor, i en el moment en que una ona de calor succeeix els primers freds de la tardor, les reserves acumulades durant l'estiu -necessàries per tal d'assegurar a la primavera següent un vigorós creixement- es gastarien prematurament, i la planta correria greu perill durant l'hivern de migrar-se i fins i tot, de morir.

Després d'aquestes consideracions es desprèn quant interessant és per a tots els que es preocupen del millorament de les pràctiques agrícoles en general, i hortofrutícoles en particular, el fet que s'ampliïn aquestes investigacions sobre els efectes beneficiosos del fred sobre les plantes. En especial, és important determinar les temperatures òptimes per a la conservació de les diverses classes de llavors, bulbs i empelts, i les temperatures més convenients per al tractament de les plantes en conreus forçats amb objecte d'obtenir el seu desenvolupament fora de temps (94-PUIG, 1941).

Les baixes temperatures hivernals produeixen efectes molt diferents segons l'espècie vegetal de la qual es tracti i també segons l'estat fisiològic de la planta. Les temperatures inferiors a 0ºC produeixen danys als agris, més intensos quant major sigui la seva persistència, però es considera que són necessàries temperatures inferiors a -2ºC perquè aquests perjudicis siguin sensibles. Als fruiters de fulla caduca, la resistència al fred es troba estretament relacionada amb els processos de maduració i enduriment, però es pot generalitzar que a l'hivern els pomers i guinders poden suportar temperatures fins -34ºC sense grans perjudicis, les pereres, els cirerers i les pruneres fins -29ºC, i els presseguers i els albercoquers suporten, també sense grans deficiències, temperatures mínimes fins a -26ºC.

Endemés les temperatures altes hivernals poden causar danys econòmics a les plantacions fruiteres ja que, perquè es produeixi una floració normal, no n'hi ha prou amb l'arribada de les temperatures primaverals, sinó que cal que la planta hagi estat prou sotmesa a l'acció del fred. Abans d'establir una plantació fruitera, doncs, cal conèixer amb la major precisió possible si l'acció del fred hivernal serà suficient o no per a garantir una producció normal.

Els òrgans florals i els brots joves són molt sensibles a les temperatures baixes, d'aquí que les gelades primaverals siguin generalment nefandes per a les plantes cultivades. Temperatures entre 0ºC i -3ºC durant mitja hora, en període de plena floració, poden produir deficiències sensibles. Així, els òrgans joves de la vinya resisteixen durant mitja hora -0'5ºC, l'ametller -2'7ºC, el presseguer -2'5ºC i l'albercoquer -2'8ºC. Els fruiters joves no solen resistir temperatures inferiors a -2ºC durant més de mitja hora.

Nogensmenys, quan les plantes ja han satisfet les seves exigències en fred, és precís que es cobreixin certes necessitats de calor per tal que arribin a florir normalment, existint una estreta relació entre la temperatura mitjana diària en el període immediatament anterior a la floració i la seva data. L'estudi de les temperatures primaverals és imprescindible per a determinar les dates de plena floració i, així, per tal de seleccionar les varietats fruiteres que han d'efectuar la polinització creuada (fecundació alògama) en els casos en què aquesta és de menester.

Les pèrdues d'aigua, directament del sòl per evaporació i indirectament mitjançant les plantes per transpiració, estan estretament relacionades amb la temperatura. D'aquí que sigui important, per als cultius de secà, l'estudi de les temperatures, amb la finalitat de determinar les disponibilitats hídriques de les plantes. De totes les qüestions fins aquí exposades, es desprèn la necessitat peremptòria de l'estudi de les condicions tèrmiques de la zona sota els següents aspectes:

a) Temperatures mínimes hivernals.
b) Fred hivernal.
c) Temperatures primaverals.
d) Freqüència de les gelades primaverals.
e) Evapotranspiració potencial i real.
f) Temperatures màximes estiuenques.

Per a la realització d'aquests estudis, disposem de les temperatures màxima, mínima i mitjana diàries enregistrades durant 24 anys a l'Observatori de l'Ebre (Roquetes), des de l'any 1959 al 1982, ambdós inclosos, com tindrem ocasió de comprovar a l'epígraf següent 1.3.

1.2. Temperatures mínimes hivernals. Períodes de retorn

A la regió de l'Ebre, concretament a les comarques del Baix Ebre i Montsià, té un especial interès el conreu dels cítrics de diferents varietats, com es pot observar en els darrers anys. Ara bé, el risc de danys per acció del fred als agres és bastant elevat i, per tal de quantificar aquest risc de la forma més acurada possible, hem estudiat els períodes de retorn o recurrència de les temperatures mínimes absolutes de la zona.

S'anomena període de retorn d'una determinada temperatura mínima, el nombre mitjà d'anys que han de transcórrer perquè es produeixi una sola vegada una temperatura mínima anyal igual o inferior a la dita. És a dir, si tp és la temperatura mínima anyal corresponent a un període de retorn de n anys, significarà que, per terme mitjà, es dóna una temperatura inferior o igual a tp una vegada cada n anys. La funció de distribució teòrica de probabilitat més utilitzada, per la bonesa dels seus resultats, per estudiar els valors extrems de les variables meteorològiques, és la funció de Gumbel, que es detalla a continuació.

-------------------------

1.3.2. CÀLCUL DELS PERÍODES DE RETORN PER A LES TEMPERATURES MÍNIMES ANYALS

1.3.2.1. Període d'estudi de les dades meteorològiques

Quan es disposa de les observacions corresponents a una llarga sèrie d'anys, es planteja sovint el problema de seleccionar-ne un període determinat per a l'estudi de les dades meteorològiques que es pretenen.

Existeixen nombrosos estudis sobre la periodicitat del clima, sense que s'hagi arribat a un acord definitiu sobre el tema, que ha estat objecte de moltes teories, de vegades, i fins i tot, discrepants.

Una d'aquelles teories estableix que el clima presenta una pseudo-periodicitat amb cicles d'onze anys de durada, que és, així mateix, el període de les taques solars, les quals, pel que sembla, exerceixen una forta influència vers el clima del nostre planeta. Cal, però, estudiar el tema més acuradament.

Fa alguns anys el meteoròleg anglès C. EASTON va cridar l'atenció sobre alguns resultats obtinguts per ell en un estudi estadístic de les temperatures d'hivern a l'Europa occidental. Valent-se de les dades recollides per la història va fer remuntar les seves investigacions fins a l'any 760 de l'era cristiana, i en aquesta sèrie de 1.157 hiverns (760-1916) va trobar molt evident una periodicitat de 44,5 i 89 anys, que en alguna circumstància va ésser força notable .

Dividint, doncs, cadascun dels 13 períodes de 89 anys en quatre parts de poc més de 22 anys, i anotant el nombre d'hiverns freds i rigorosos de cadascuna d'aquestes parts, s'obtingueren els resultats agrupats en un quadre de les característiques del QUADRE Núm.: 3.3. I així, resulta una gran escassetat del fred en l'últim subperíode considerat (68-89), ja que solament ascendeixen a 11 els hiverns freds i a 2 els rigorosos entre 286 hiverns analitzats. Els dos hiverns rigorosos d'aquest quart subperíode pertanyen als segles XIV i XV, respectivament (94-PUIG, 1941).

En els segons subperíodes, corresponents als anys 23-45 del període general, hi ha 22 hiverns freds i 7 rigorosos; en els primers subperíodes dels anys 1-22 del període general, s'enregistraren 30 hiverns freds i 12 rigorosos; i en els tercers subperíodes dels anys 46-67 s'enregistrà el nombre màxim d'hiverns freds i d'hiverns rigorosos, 31 i 17 respectivament. De tot això resulta que, per terme mitjà, hi ha un sòl hivern molt fred o rigorós durant els darrers 22 anys de cada període de 89 anys; mentre que poden esperar-se 3 o 4 hiverns semblants a cadascun dels primers i tercers intervals de 22 anys, i 2 en el segon. Així doncs, la probabilitat que l'últim quart període dels 89 anys, contingui menor nombre d'hiverns freds que els intervals dels 22 anys precedents i següents és de 0'88 (88%).

Aquí tenim la llista completa d'hiverns freds (F) i rigorosos (R), dels anys 760 a 1916, segons les investigacions realitzades per EASTON:

QUADRE Núm.: 3.3.
LLISTA D'HIVERNS FREDS I RIGOROSOS DES DE L'ANY 760 FINS A L'ANY 1916 .

Ja a l'any 1905, EASTON havia manifestat que, conforme a les seves estadístiques, podia esperar-se una sèrie d'hiverns benignes en general fins a 1916, i que l'any 1917 marcaria el principi d'un nou període d'hiverns més freds. Pot considerar-se com una mera casualitat el fet que l'hivern de 1916-1917 hagués estat el primer vertaderament fred a quasibé tota l'Europa occidental; no obstant això, aquest canvi en el règim del temps fou en perfecta concordança amb les anteriors prediccions (94-PUIG,1941).

Per diferents camins va pretendre EASTON cercar la causa d'aquestes oscil.lacions periòdiques dels hiverns, encara que sense cap resultat satisfactori. El nombre 22, però, va fer-li sospitar la relació íntima existent amb anàlogues fluctuacions de l'activitat solar, que són d'uns 11 anys, com ja hem vist. Això creia EASTON quan va dir que l'increment d'aquesta activitat correspon, en general, amb fred d'hivern més dur i més freqüent a l'Europa occidental que d'ordinari; i, recíprocament, l'esmorteïment i retard de l'activitat solar solia coincidir amb el predomini d'hiverns més moderats. A partir de l'any 1828, els vuit subperíodes de 22 anys, fins a l'any 2005, es distribuïren de la manera següent (agrupant-los per parelles distanciades temporalment en 88 anys):

1r.- 1828-1850; 1917-1939
2n.- 1851-1872; 1940-1961
3r.- 1873-1894; 1962-1983
4t.- 1895-1916; 1984-2005

En relació amb les Illes Orcadas, els grans freds dels anys 1912 i 1915 cauen dintre del 4t subperíode al qual, entre 286 hiverns, sols corresponen dos hiverns rigorosos; en canvi, els tres hiverns rigorosos dels anys 1928, 1929 i 1930 cauen dins del primer subperíode de 22 anys, que en l'hemisferi nord és de gran freqüència d'hiverns rigorosos. A Buenos Aires i a Córdoba (Argentina) foren excepcionalment freds els anys 1872, 1888-1892, 1908 i 1922: aquest anys queden inclosos en els subperíodes de 22 anys de la següent forma: l'any 1872 pertany al 2n subperíode, que és de pocs hiverns rigorosos; els anys 1888-1892 pertanyen al 3r subperíode, que és de molt hiverns rigorosos; l'any 1908 pertany al 4t subperíode, que és de pocs hiverns rigorosos; per últim, l'any 1922 pertany al 1r subperíode, que és de molts hiverns rigorosos. Per aquesta anàlisi dels hiverns argentins, difícilment es podria arribar a les conclusions d'EASTON: però això pot ésser degut al reduït nombre d'anys considerats a l'estudi.

El professor J. JAGSICH , en un prolix estudi sobre la temperatura mitjana, la pressió i la humitat de Buenos Aires i de Córdoba, a partir de l'any 1856, conclou que les corbes representatives d'aquests fenòmens ens ensenyen que en cap element meteorològic es perfila l'existència d'un període d'onze anys manifest, com correspondria si l'activitat solar, per mitjà de les taques, fàcules, etc., exercís una influència decisiva sobre el temps a Argentina. A judici del professor JAGSICH, aquest país està situat ja fora dels límits de la regió tropical, dins de la qual pot ésser comprovada la influència solar amb suficient i expressiva claredat.

Però, si hem de creure el mateix autor, apareix en tots els elements meteorològics i, per tant, també a la temperatura, i en tots els llocs analitzats, amb una nitidesa admirable, un període de 15 anys poc més o menys. Aquest seria, en conseqüència, un període que, junt amb el període de 3,5 anys, determina els trets característics del clima de l'Argentina a través dels anys. La causa d'aquest període, ja descobert pel professor A. WAGNER de la Universitat d'Innsbruck, a Àustria, no residiria en el sol, si més no en les característiques geogràfiques del globus terrestre. El seu centre d'irradiació seria l'immens continent asiàtic, com també ho són els deserts del Sàhara i d'Australia, per al període de 3,5 anys.

Per tal de trobar els períodes majors que, segons tota probabilitat, afecten el temps a l'Argentina, i en particular la temperatura mitjana de l'aire, donant la sensació d'un creixement continuat de la mateixa, va continuar les seves investigacions el professor J.JAGSICH formant períodes de 20 anys. La representació gràfica dels valors obtinguts li va fer sospitar de l'existència d'una gran ona o cicle, d'uns 90 anys de durada (període d'Easton), com també s'adonà de la presència d'una altra ona més curta i menys pronunciada, amb una duració mitjana d'uns 35 anys (període de Brücker) .

És curiós, al respecte, observar els anells concèntrics de creixement anyal dels troncs dels arbres centenaris: els més gruixosos corresponen als anys més plujosos, i els especialistes en Dendrocronologia poden estudiar la climatologia d'una determinada regió, fins i tot d'èpoques prehistòriques, ajudats en la seva tasca pels troncs trobats a les ruïnes de ciutats ja desaparegudes. Als anells sembla trobar-se, efectivament, una periodicitat en els seus gruixos de creixença, que podrien coincidir amb els períodes d'onze anys de la freqüència de les taques solars, als quals ens hem referit abans.

Fonamentat en aquesta teoria, un criteri molt utilitzat és el de considerar períodes mínims d'11 anys per a l'estudi de les dades meteorològiques, encara que és preferible estudiar períodes múltiples d'11, com ara 22, 33, 44 anys, etc.

En el nostre cas, hem estudiat un període de 24 anys, (2*12), compresos entre l'any 1959 i el 1982, puix que disposàvem d'aquestes dades de gran fiabilitat, tot sense perjudici d'altres consideracions operatives que se'n puguin fer al respecte.


1.8. Fiabilitats dels coeficients de correlació no lineal

Els cinc parells de valors (n i tp) de les dues variables del nostre problema poden ésser concebuts com una mostra de la població de tots els parells possibles. Com estan implicades les dues variables, direm que es tracta d'una població de doble variació.

Es pot pensar en un coeficient de correlació poblacional teòric que anomenarem *, estimat pel coeficient de correlació r de la mostra. Els assaigs de significació o contrast d'hipòtesi corresponents a diferents valors requereixen el coneixement de la distribució mostral de r. Per a *=0, aquesta distribució és simètrica i es pot utilitzar un estadístic amb una distribució de Student (Gosset) amb (n-2) graus de llibertat, així:



Ara bé, per a **0 la distribució és biaixada i, aleshores, una certa transformació deguda a FISHER genera un estadístic que es distribueix de manera aproximadament normal.

D'altra banda, i per concloure les consideracions metodològiques aquí realitzades, hauríem d'estudiar la fiabilitat dels coeficients de correlació r trobats per a ambdós ajusts mínimo-quadràtics, corresponents, respectivament, a les temperatures mínimes i a les màximes absolutes anyals enregistrades a l'estació meteorològica que ens ocupa. Recordem que aquests valors, certament elevats, han estat els següents: