ÍNDICE DE CONTENIDOS Esta página web está hecha para facilitar la búsqueda en Internet y una revisión rápida de los contenidos. Puede faltar texto o carecer de fórmulas, gráficos, tablas y notas. Para obtener la tesis completa, deben bajarse los archivos en formato DOC.

Estructura de la propiedad agraria
José Mª Franquet Bernis



- CAPÍTOL 2 -

- LES CONDICIONS CLIMATOLÒGIQUES I-

CLASSIFICACIÓ CLIMÀTICA DE THORNTHWAITE

5.1. Conceptualització metodològica

El clima, segons aquesta classificació, s'expressa mitjançant quatre lletres: les dues primeres majúscules i les dues darreres minúscules.

Les lletres majúscules expressen l'Índex d'humitat i l'eficàcia tèrmica, i les minúscules les variacions estacionals de cadascun dels factors humitat i temperatura.

a) Determinació de "l'Índex d'humitat" (Im)

Im = Ih - 0,6 Ia

Ih = Índex d'excés = 100xExcés d'aigua/Necessitat d'aigua =
= Necessitat d'aigua = ETP

Ia = Índex d'aridesa = 100xManca d'aigua/Necessitat d'aigua

Els diferents tipus climàtics, segons aquest Índex d'humitat, són els següents:

Índex d'humitat Tipus Denominació


Im> 100 .......................... A.................................... Perhumit
100>Im>80 ......................B4.................................. -------
80>Im>60...................... B3.................................. Humit
60>Im>40...................... B2.................................. -------
40>Im>20...................... B1.................................. -------
20>Im>0........................ C2.................................. Subhumit
0>Im>-20...................... C1.................................. Sec subhumit
-20>Im>-40...................... D.................................... Semiàrid
-40>Im>-60...................... E.................................... Àrid

b) Variació estacional de la humitat

Expressa l'existència d'un període sec als climes humits o bé d'un període humit als climes secs. També indica a quina estació esdevé i quina és la intensitat del període.

Per a definir aquestes variacions s'empren els següents paràmetres:
-l'Índex d'excés d'aigua Ih i
-l'Índex d'aridesa Ia
que donen lloc als següents tipus de climes:
c) Eficàcia tèrmica i la seva concentració a l'estiu

L'ETP és un índex d'eficàcia tèrmica. La concentració a l'estiu de l'eficàcia tèrmica defineix la necessitat d'aigua a aquella època. Es determina el percentatge de l'ETP als mesos de juny, juliol i agost respecte a l'ETP anyal, per tal de conèixer la intensitat de la concentració.

Concentració d'ETP a l'estiu (%) =ETP (juny+juliol+agost)/ETP(anyal)

Els tipus de clima resultants són els següents:

QUADRE Núm.: 2.8.
TIPUS DE CLIMA.

5.2. Cas de les hortalisses

A partir de la fitxa hídrica corresponent (veure l'anterior epígraf 2), es dedueix que, com ETP=1.141,3 mm. = 114,13 cm., es tracta d'un clima MEGATÈRMIC A' (en el cas de les hortalisses).
El percentatge de concentració a l'estiu (mesos de juny, juliol i agost) de l'eficàcia tèrmica (ETP), serà:

(74,7+108,1+148,5)x100/1.141,3= 29,03<48,00, llavors correspon al tipus a'. D’altra banda, l'índex d'excés d'aigua serà:


5.3. Cas dels agris i fruiters dolços

Considerant, ara l'ETP o eficàcia tèrmica corresponent a certs arbres fruiters com els cítrics, a la zona, amb ETP=894,7 mm. = 89,47 cm., es tractaria d'un clima MESOTÈRMIC B'3, ja que:

99,7 > ETP (cm.) > 85,5

El percentatge de concentració d'estiu (mesos de juny, juliol i agost) de l'eficàcia tèrmica (ETP), serà:
(112,1+126,5+115,1)•100/894,7 = 39,53 < 48,00; llavors correspon al tipus a'.

L'Índex d'excés, serà:

Ih = 100• Excés d'aigua/Necessitat d'aigua = 100• 8,6/894,7 = 0,96;

L'Índex d'aridesa, serà:

Ia = 100xmanca d'aigua/Necessitat d'aigua = 100•415,2/894,7 = 46,4

L'Índex d'humitat resultant, serà:

Im = Ih - 0,6 Ia = 0,96 - 0,6 • 46,4 = -26,88;

i com: -20 > Im = -26,88 > -40, es tracta d'un clima SEMIÀRID, tipus D. I per quedar comprès dins el grup de climes secs, i ésser l'índex d'excés:

0 < Ih = 0,96 < 10,

li correspon la notació d (petit o cap excés d'aigua).

Per tant, aquest clima quedarà classificat amb la notació:

D B'3 d a' ,
als efectes de la classificació climàtica de Thornthwaite.

El seu significat, en definitiva, és el següent:




5.4. Cas de l'olivera i altres

Hem de considerar una l'ETP= 664,4 mm. = 66,44 cm., amb la qual cosa es tractaria d'un clima MESOTÈRMIC B'3, ja que:

71,2 > ETP (cm.) > 57,0

El percentatge de concentració d'estiu (mesos de juny, juliol i agost) de l'eficàcia tèrmica (ETP), serà:

(85,9+104,1+94,7)•100/664,4 = 42,85 < 48,00; llavors correspon al tipus a'.

L'Índex d'excés, serà:

Ih = 100• Excés d'aigua/Necessitat d'aigua = 100• 40,4/664,47 = 6,08;

L'Índex d'aridesa, serà:

Ia = 100•manca d'aigua/Necessitat d'aigua = 100•213,6/664,4 = 32,15

L'Índex d'humitat resultant, serà:

Im = Ih - 0,6 Ia = 6,08 - 0,6 • 32,15 = -13,21;

i com: 0 > Im = -13,21 > -20, es tracta d'un clima SEC SUBHUMIT, tipus C1. I per quedar comprès dins el grup de climes secs, i ésser l'índex d'excés:
0 < Ih = 6,08 < 10,

li correspon la notació d (petit o cap excés d'aigua).

Per tant, aquest clima, pel grup de cultius en qüestió, quedarà classificat amb la notació:
C1 B' d a' ,
als efectes de la classificació climàtica de Thornthwaite.

El seu significat, en definitiva, és el següent:




5.5. Altres consideracions metodològiques

També fóra possible, l'aplicació, en el nostre cas, d'altres mètodes per al càlcul de l'ETP (PENMANN, 1948; SECO i GARMENDIA, 1973; etc.). Tanmateix, pel seu particular interès, esmentarem només el procediment de Turc (1953 i 1961) que, com la majoria dels mètodes anteriors, considera diferents variables d'alguns elements climàtics, davant la impossibilitat de gaudir de mesuratges directes i exactes en condicions reals. De fet, la majoria d'aquestes fórmules de predicció recorren a una diferenciació entre els elements del clima i el conreu, presentant dos seriosos inconvenients que limiten la seva exactitud: en primer lloc, que la seva aplicació es fa en condicions climàtiques i agronòmiques molt diferents d'aquelles per a les quals foren concebudes pels seus autors i, en segon lloc, que l'aplicació d'algunes d'elles es fa impossible per l'absència de dades climatològiques adequades, a la majoria dels casos .

Veiem, doncs, l'equació modificada de Turc:

en la qual:
E: és l'evapotranspiració potencial en mm./mes;
t: és la temperatura mitjana mensual en ºC;
i: és la radiació global en cal•cm-2dia-1.

Com sigui que les dades de radiació solar disponibles són molt limitades, s'ha calculat el factor i mitjançant la següent fórmula proposada pel doctorand:
i = 12,5•(T'+11) + 25(tn+1-T)
en la qual:

T: és la temperatura mitjana anyal, en ºC;
T': és la mateixa temperatura reduïda a nivell del mar;
tn+1: és la temperatura mitjana del mes següent al que es fa
objecte del càlcul (LÓPEZ, 1988).

Els resultats dels valors mitjans de l'ETP segons aquest mètode (expressada en cm.), són els següents:

QUADRE Núm.: 2.9.
RESULTATS DELS VALORS MITJANS DE L'ETP SEGONS L'EQUACIÓ MODIFICADA DE TURC.




FONT: D. López Bonillo, 1988.
D'altra banda, i per al conjunt regional, l'índex anyal de calor I té, de valor:


Això determina, endemés, el valor del paràmetre a:

a = 6,75•10-7  I3 - 7,71•10-5  I2 + 17,92•10-3  I + 0,49239 =

= 1,75748627.

Els resultats obtinguts pels diferents procediments no són coincidents amb els totals anyals o mensuals. Els valors anyals més baixos s'obtenen amb la fórmula de Blaney-Criddle i els més alts amb la de Turc; els de Thornthwaite resten entremig d'ambdós.

Els ritmes anyals de l'ETP, segons les tres fórmules aplicades en deu estacions representatives del territori, permeten observar com la primera fórmula ofereix, en tots els observatoris, una dispersió menor entre els valors corresponents als mesos d'hivern i d'estiu. Tanmateix, amb la fórmula de Turc aquesta dispersió es fa molt més remarcada, la qual cosa repercuteix en el total anyal. Cal assenyalar que l'ETP, durant els mesos hivernals, difereix escassament en els tres procediments esmentats, i s’obtenen valors similars per als mesos compresos entre novembre i gener. En canvi, en augmentar les temperatures mitjanes, es fa palesa la dissimetria entre els resultats .

Aquesta constant es torna a repetir en tots els altres observatoris. Pot deduir-se que el fet es deriva del diferent valor que s'assigna a cadascuna de les fórmules en el factor "temperatura", el qual provoca una major o menor dispersió en incrementar el valor absolut de les mateixes.

Dels resultats obtinguts poden deduir-se algunes constants que permeten generalitzar-se en el territori estudiat. En primer lloc, s'observa un increment dels valors absoluts en les estacions del sector costaner respecte les de l'interior. Aquesta diferència assoleix els valors màxims en el sector meridional, descendint cap al nord i en sectors allunyats de la línia de la costa.

La Ribera d'Ebre assoleix, així mateix, totals elevats; sens dubte, les altes temperatures estiuenques contribueixen eficaçment a l'ascens de l'ETP en aquesta època de l'any i que repercuteix en els totals anyals. Es perfila l'existència d'un ampli sector costaner, on s'enregistren valors elevats, com correspon a uns ritmes tèrmics en els quals són més freqüents les temperatures elevades. La irregularitat pluviomètrica contribueix decisivament a la consecució d'aquests valors.

En el curs interior de l'Ebre, els caràcters d'aridesa s'accentuen, en especial en el sector de Flix. Els valors són similars als de la costa en les estacions situades a poca altura, mentre que en la perifèria els valors relatius baixen .


5.6. La distribució anyal de l'ETP

La distribució anyal de l'ETP té un paper important en el creixement vegetal, el qual es troba supeditat, fonamentalment, a l'evapotranspiració i a la quantitat d'aigua disponible. Com que les precipitacions pateixen d'una irregularitat anyal molt marcada, és evident que les plantes sofreixen la fretura de no haver suficients reserves hídriques en el sòl per fer front, en qualsevol moment, a les seves necessitats. Per tant, cal conèixer el ritme anyal de l'ETP per saber també les disponibilitats mitjanes d'aigua per part dels diferents conreus, de manera especial durant l'anomenat període crític.

En les estacions meteorològiques estudiades, esdevé una precipitació superior a l'ETP durant l'estació plujosa; aquesta s'inicia a l'octubre i amb descensos diferents al gener i febrer, i s'allarga fins als mesos primaverals. En aquest temps es produeix una reserva al sòl, de valors distints. A les estacions costaneres, el període mitjà en què la precipitació supera l'ETP i, per tant, es constitueix la reserva hídrica, comprèn des dels mesos d'octubre fins a març, ambdós inclosos. El mínim s'enregistra al febrer, mes en el qual a les estacions costaneres del sector meridional es detecta un saldo negatiu, és a dir, que l'ETP supera la precipitació. Durant aquest període, la reserva d'aigua assoleix valors moderats al sector marítim. En un sol cas -El Perelló- s'arriba a assolir els 10 cm., la qual cosa, segons Thornthwaite i com ja hem vist, és el punt de saturació del sòl. Encara que aquest punt es discutible, ja que no tots els sòls són susceptibles de contenir aquesta quantitat -que significaria la saturació fins a una profunditat de 50 cm.- s'accepta com a indicatiu del punt a partir del qual es produeixen escorrentius superficials, segons l'autor, en una quantitat igual al 50% mensual de l'excés acumulat .

La Ribera d'Ebre presenta una major variabilitat quant al començament i duració de l'estació humida. Així, per exemple, a Flix comprèn únicament els mesos de novembre, desembre i gener, mentre que a Tivissa es produeix un superàvit de la precipitació sobre l'ETP durant els mesos d'octubre a abril. Entre ambdós extrems se situen els restants casos. Febrer presenta també caràcters d'escassetat relativa de precipitació, amb valors més baixos que l'evapotranspiració a Móra i Serra d'Almos.

Les reserves acumulades presenten uns totals majors que al sector coster. Destaca Tivissa, que es perfila amb unes possibilitats agràries potenciades per una pluviometria suficient durant gran part de l'any i amb unes reserves d'aigua certament importants.

El començament de l'estació seca presenta una dispersió notable. En alguns casos s'esgoten les reserves d'aigua al mes de maig, i es prolonga la sequera fins a començaments de novembre; el dèficit hídric, en aquests casos, esdevé considerable, representant fins al 57% del total de les necessitats dels conreus. Aquesta situació es veu atenuada en altres llocs de la comarca: en els observatoris situats a les rodalies del riu Ebre, a poca alçària sobre el nivell del mar, s'inicia l'estació seca al juny, mentre que experimenten un retard als altres, on no hi arriba fins al mes següent.

Al conjunt anyal, el mes d'octubre marca el començament de l'estació humida, a la qual l'ETP mitjana, associada a les precipitacions que ja començaven a ésser notablement altes, suposa un balanç hídric favorable. Al novembre baixa fortament l'ETP, i es situa a uns totals lleugerament superiors a 30 mm. a les planures costeres i per sota d'aquesta xifra a la resta. Les temperatures baixes, juntament a la menor duració del dia, impliquen unes pèrdues d'aigua reduïdes, que se situen en els mínims anyals durant el centre de l'estació hivernal: gener i febrer. D'altra banda, durant aquests mesos, les precipitacions superen netament l'ETP, llevat d'alguna excepció escassament significativa; es produeix, en conseqüència, una aportació a la reserva hídrica del sòl durant aquests mesos.

Un cop començat el mes de març, s'inicia l'escalada, que segueix ininterrompudament durant els mesos següents; març té uns caràcters molt similars a novembre quant a quantitats evaporades, així com a precipitacions, i es produeix superàvit a tot el territori analitzat.

L'increment de l'ETP és progressiu als mesos següents, arribant a enregistrar-se quantitats elevades ja al juny. Aquest mes assenyala el començament de la pertinaç sequera estiuenca; l'ETP supera netament la precipitació, que va en descens. L'escassetat de recursos hídrics es fa molt més accentuada als mesos següents, fins al punt que, no existint reserves d'aigua al sòl i essent l'època de l'any amb la precipitació als seus valors més baixos, es produeixen uns dèficits importants d'aigua a la major part del territori de l'Ebre.

La situació es repeteix a l'agost, encara que aquí ve palejada, a alguns llocs, per les precipitacions de tipus convectiu que es produeixen, especialment, a la segona quinzena del mes. Encara que els dèficits segueixen essent importants, no assoleixen els nivells de sequera del mes anterior. Tanmateix, no existeix cap semblança entre tots els observatoris; mentre que a la costa el mes de major sequera és juliol, sense excepcions, a la resta d'observatoris oscil.la entre aquest mes i el següent, sense que hi hagi cap element que permet d'establir una generalització.

Setembre assenyala la fi d'aquesta situació de pobresa hídrica i, llevat que en alguns punts l'ETP superi encara la precipitació, les diferències entre ambdós paràmetres són de poca entitat; la presència de pluges equinoccials és responsable de la millora de la situació; en aquells llocs on les pluges tenen una significació minsa, però, continua present el desfasament entre els dos paràmetres abans esmentats .


5.7. Les "Hores-fred"

L'exigència de fred de les gemes i embrions per a sortir de la letargia hivernal pot ésser un mecanisme de defensa particularment interessant per als vegetals de les zones temperades, com és el cas de la Regió catalana de l'Ebre. En efecte, uns dies bonancibles d'hivern o primavera podrien induir a la brotació o germinació extemporànies, deixant els brots o plàntules indefenses davant l'acció de les temibles gelades tardanes.

És un fet comprovat, d'altra banda, que cada espècie -i, amb més precisió, encara, cada varietat conreada- exigeix haver rebut, durant el seu repòs hivernal, un cert temps d'exposició a l'acció de temperatures baixes esperonadores. Aquest temps es mesura comptant com a "hores-fred" les que la planta es troba sotmesa a la seva acció, considerant-se com a temperatures estimuladores les inferiors a +7ºC.

Les "hores-fred" poden determinar-se, a un lloc concret, mitjançant el compteig directe sobre les bandes del termògraf. En el nostre cas, per existir pocs observatoris amb equipaments d'aquesta mena, i per les dificultats pròpies del treball, preferim donar uns resultats obtinguts, a la zona, per aplicació de diverses fórmules empíriques que estimen els valors des de dades meteorològiques de temperatures. Efectivament:

A)Segons WEINBERGER (1956), el nombre d'hores sota 7ºC pot determinar-se mitjançant el quadre següent, en el qual T és la mitjana aritmètica de les temperatures mitjanes dels mesos de desembre i gener. Així:

QUADRE Núm.: 2.10.
LES HORES-FRED.

B)Segons MOTA (1957), el nombre mensual d'hores sota els 7ºC pot calcular-se mitjançant l'expressió lineal:

y = 485,1 - 28,5t,

essent t la temperatura mitjana mensual (ºC).

Els resultats corresponents al nostre cas s'han calculat i reflectit a la darrera columna del quadre 2.7, i ofereixen un total anyal d'hores de fred de 884. Tanmateix, si optem per la fórmula globalitzadora exposada a A), tindrem que:

T= (8,5 + 9,5)/2 = 9,0, d'on sortirien 950 hores de fred, valor aquest quelcom superior a l'anteriorment estimat. Podem afirmar, en conseqüència, que a la Regió de l'Ebre el nombre d'hores de fred se situa als voltants de les 900.

Per a destacar les grans diferències que, en relació a les seves exigències de fred, presenten alguns arbres fruiters d'interès a la zona d'estudi, es pot veure la següent figura-diagrama:

FIG.2.3. Necessitats d’hores-fred d’algunes espècies fruiteres, segons Westwood.

Vegem, però, que els càlculs precedents es refereixen a unes temperatures mitjanes més aviat corresponents a la zona litoral que a les pròpies de l'interior de la regió. I així, per exemple, estudiarem acuradament allò que succeeix a dos observatoris, com els de Gandesa i Móra la Nova, amb la següent distribució mensual de les temperatures mitjanes:

QUADRE Núm.: 2.11.
DISTRIBUCIÓ MENSUAL DE LES TEMPERATURES I HORES-FRED ALS OBSERVATORIS DE GANDESA I MÓRA LA NOVA.


A continuació es poden veure uns gràfics resultants del quadre anterior:



FIG. 2.4. Temperatures enregistades als observatoris de Gandesa i Móra la Nova.

FIG. 2.5. Hores-fred als observatoris de Gandesa i Móra la Nova.


Aquests resultats, com podem comprovar a la vista del quadre anterior, poden arribar, amb facilitat, a duplicar els obtinguts anteriorment per a les zones costaneres de la regió contemplada, raó per la qual caldrà tenir-ho molt en compte per a la realització de futurs estudis al respecte.