ÍNDICE DE CONTENIDOS Esta página web está hecha para facilitar la búsqueda en Internet y una revisión rápida de los contenidos. Puede faltar texto o carecer de fórmulas, gráficos, tablas y notas. Para obtener la tesis completa, deben bajarse los archivos en formato DOC.

Estructura de la propiedad agraria
José Mª Franquet Bernis


- CAPÍTOL 13 -

- ANÀLISI ECONÒMICA DE L'EMPRESA AGRÀRIA -

UN NOU CONCEPTE DE L'EMPRESA AGRÀRIA

"Explotació familiar" versus "explotació viable"

Són molts d'anys parlant des de l'administració i des d'instàncies diverses, de l'empresa familiar agrària com el model natural i el més estès en el sector agrari català. Si s'entén per "empresa familiar agrària" que aquella titularitat i gestió és a mans dels membres d'una família, segurament tothom estaria d'acord amb aquesta visió. La realitat, però, és que una Llei del Parlament de Catalunya de l'any 1.985 va definir l'empresa familiar agrària fixant un conjunt de requisits per acollir-se en aquesta qualificació i establint, fins i tot, un registre d'empreses familiars agràries.

Des d'aquest moment, només es poden dir "empreses familiars agràries" amb propietat, aquelles que han assolit la inscripció en el Registre d'Empreses Familiars Agràries. De les 97.000 explotacions agràries censades a Catalunya a l'entorn de 1.500 (1'54%) han estat inscrites en el Registre d'EFAs i per tant gaudeixen d'aquesta qualificació. La resta, encara que per les seves característiques ens semblin que son empreses familiars, no tenen aquesta condició. Aquesta evidència sovint s'escapa a l'observació d'algunes organitzacions, de polítics i, alló que és més curiós, de la pròpia administració d'agricultura.

Difícilment algú pot atribuir-se en exclusiva la representació de les empreses familiars agràries i resultar creïble. En qualsevol cas, tothom ha de saber quan parlem de les empreses familiars agràries, que parlem nomes de l'1,54% de les explotacions agràries de Catalunya.

Els darrers anys, s'han vingut utilitzant tota una sèrie de conceptes que potser ja va essent hora de clarificar. Determinades polítiques agràries o actuacions s'han assentat sobre unes premisses que es donaven per vàlides sense entrar en més precisions. A banda del ja esmentat concepte d'empresa familiar agrària, per citar un altre exemple, podríem contemplar també el de l'agricultura a temps parcial.

Possiblement fóra més important per al país fixar les polítiques agràries en funció de les empreses agràries i no tant en funció de les característiques dels seus titulars. L'agricultor a títol principal és, evidentment, el model prioritari sobre el qual s'ha de fonamentar el futur de les empreses agràries però no sembla prudent articular polítiques excloents i menys en un país com Catalunya on només el 35% de les explotacions tenen el seu titular a temps complet i on a més del 40% de les explotacions, el titular dedica menys del 25% del seu temps a les activitats agràries.

Potser ja ha arribat el moment de considerar les "empreses viables" per fonamentar les polítiques estrictament agràries i de contemplar més la dimensió econòmica de l'explotació i la capacitat de produir béns per accedir al mercat que no pas altres aspectes personals o socials que poden ser molt dignes de tenir en compte però des d'altres perspectives diferents a l'econòmica "strictu sensu".

En aquest ordre d'idees, s'ha de deixar de banda el vell i macilent concepte d'EFA ("Empresa Familiar Agrària") el proteccionisme estèril del qual s'ha vingut realitzant fins a la data, per part dels poders públics (comunitaris, estatals i autonòmics), d'una faisó inútil i contraproduent. Tot això, amb l'objectiu d'afrontar l'agricultura competitiva del futur i "normalitzar" el sector agrari amb els restants sectors productius de l'economia del país.

L'explotació familiar agrària, fins avui considerada (formalment almenys) com la base natural de la PAC ("Política Agrària Comunitària"), ha de perdre el seu protagonisme a nivell supranacional per deixar pas a la consolidació d'"explotacions viables" amb independència de la seva forma societària jurídica. Com a corol.lari, l'EFA esdevindria un subjecte de la política que anomenem de "desenvolupament rural", tenallada la seva consolidació com una unitat productiva professional i competitiva per la seva mateixa base sociològica i la seva dependència absurda de la mà d'obra familiar; així, cada dia es posa més de manifest, de forma progressiva, que explotacions familiars que podrien en condicions normals qualificar-se de "viables" van desapareixent per la falta de successors o bé per la negativa de la dona a col.laborar en la seva gestió.

En qualsevol cas, la nova PAC desemboca, ineludiblement, en una agricultura més empresarial, que no és sinònim necessàriament de més intensiva ni, encara menys, de més "familiar".

El sector ha de superar el desànim generalitzat que avui pateix i afrontar de forma activa el repte del futur. Alguns estudis fets a nivell comunitari de les respostes dels agricultors davant el canvi, reflecteixen tres grans estratègies a seguir al futur: a) en primer lloc es troba la de la "professionalització", orientada de forma decidida a créixer i competir en el mercat obert i de gran abast, amb empresaris qualificats; b) en segon terme pot donar-se la "desconnexió" immediata i definitiva de la producció agrícola, resposta que alhora amaga dos subconjunts: el dels joves que voldrien viure al camp i que ja són conscients que l'agricultura és incapaç de garantir-los, de forma completa, uns ingressos dignes i aposten des d'ara per la pluriactivitat, i el dels agricultors més vells, sense successors, amb explotacions molts cops marginals, que únicament pensen a abandonar l'explotació agrària (mitjançant la pre-jubilació o la jubilació, el lloguer de terres o la seva reforestació); i, c) en darrer lloc, tindríem el model de resposta batejat com de "reproducció estable", a cavall dels dos anteriors, amb titulars de certa edat, que prenen una actitud eminentment defensiva en veure's incapaços de seguir el ritme de la liberalització, i es mantenen a l'explotació per la simple raó que no tenen una altra opció, a l'espera de la seva jubilació.

Sembla evident que el futur d'una agricultura competitiva rau en el fet que predominin les respostes de primer tipus, de caràcter marcadament professional. El problema, a casa nostra, és que potser, sense que ho acabem de veure, s'està imposant en aquest moments, per manca de capacitat professional o per insuficient (o mal dirigit) suport públic, el model de la "reproducció estable" entre les explotacions en principi més modernes i viables, que haurien d'apostar, en una situació normal, per la "professionalització". Mancades d'expectatives clares, s'encebaria en elles el desànim inversor i, en darrera instància, l'abandó inexorable de l'activitat agrària.

Precisament per a impedir que creixi aquest desànim, és imperatiu i urgent, que la resposta institucional sigui rotunda i abordi, de manera coordinada, tres grans àmbits d'actuació: en primer lloc, la reestructuració de les explotacions per tal d'assolir unes dimensions idònies -tal com hem vingut posant de manifest a diferents capítols del nostre llibre-, amb mesures de dinamització del mercat fundiari; en segon lloc, el suport sostingut dels esforços de modernització per tal d'obtenir explotacions cada cop més especialitzades i competitives, atraient recursos financers des dels altres sectors econòmics i socials; i, en darrer lloc, una activa política de desenvolupament rural, que doni expectatives reals d'un ingrés digne fora de l'activitat agrària a totes aquelles explotacions que no puguin seguir l'evolució dels mercats. Però, sense cap dubte, aquest ventall de mesures, per tenir una mínima garantia de continuïtat i èxit, necessita que el conjunt de la societat espanyola i catalana, preferentment la urbana, faci seus els reptes del camp i li atorgui, sense rondinar, els recursos suplementaris que exigeix per a la seva adaptació als nous temps. I ací, ens estem jugant també el futur equilibri territorial de Catalunya (69-MASSOT,1993).