ÍNDICE DE CONTENIDOS Esta página web está hecha para facilitar la búsqueda en Internet y una revisión rápida de los contenidos. Puede faltar texto o carecer de fórmulas, gráficos, tablas y notas. Para obtener la tesis completa, deben bajarse los archivos en formato DOC.

Estructura de la propiedad agraria
José Mª Franquet Bernis



- CAPÍTOL 12 -


- PROPOSTA PER A UN PROGRAMA DE MILLORES ESTRUCTURALS -


LA PROPIETAT DE LA TERRA

Els principals problemes actuals

4.2.1. SITUACIÓ ACTUAL DEL NOSTRE COOPERATIVISME

Cal distingir, al respecte, la situació existent a l'àmbit de l'associacionisme agrari a la Regió de l'Ebre i l'existent al conjunt de Catalunya i, àdhuc, de l'Estat espanyol.

Segons la informació fornida pel quadre núm.: 61 de l'annex núm.:5, podem veure com (afegint també les Societats Agràries de Transformació i els Sindicats Agraris) a la regió en estudi, sobre un total de 22.638 explotacions censades només 11.769 (quasi el 52%) pertanyen a alguna de les esmentades entitats associatives agràries. Aquest mateix percentatge és de l'ordre del 63% en el conjunt provincial i del 57% per al conjunt global català. Tanmateix, i ja dintre del conjunt regional, assoleix el valor màxim a la comarca de la Terra Alta i el mínim a la del Baix Ebre, d'acord amb la següent tabulació:

Baix Ebre .................. 42,48%
Montsià .................... 55,36%
Ribera d'Ebre ............. 60,92%
Terra Alta ................... 64,18%


5ª Regió .................... 51,99%

Hi ha d’altres classificacions, com, per exemple, la basada en les dades recollides pel darrer directori de Cooperatives agràries de Catalunya, on es contempla la següent distribució territorial d'aquestes entitats associatives:

QUADRE Núm.: 12.4.
LES COOPERATIVES AGRÀRIES A LA REGIÓ DE L’EBRE

ÀMBIT TERRITORIAL número de cooperatives (1) número de
socis (2) (2)/(1)

Baix Ebre
Montsià
Ribera d'Ebre
Terra Alta 20
13
16
11 6.463
6.660
2.894
2.306 323
512
181
210
TOTAL REGIONAL 60 18.323 305
TOTAL PROVINCIAL 391 56.195 144
TOTAL NACIONAL 494 133.000 287
FONT: Elaboració pròpia.

Les representacions gràfiques corresponents a les tres variables esttadístiques del quadre anterior, es poden veure a continuació:

FIG. 12.3. Les cooperatives agràries a la Regió de l’Ebre.

És curiós constatar la gran importància que assoleix el cooperativisme agrari, en general, a la província de Tarragona, tant pel que es refereix al nombre de cooperatives com de socis. Malgrat això, s’observa que el número de socis per cooperativa és sensiblement inferior a l’àmbit de les comarques tarragonines (144) que al de Catalunya (287), encara que a la Regió de l’Ebre és de 305 socis/cooperativa, a causa de, bàsicament, la grandària d’aquest tipus de societats a la zona pel seu nombre d’associats. En especial, les grans cooperatives o cambres arrosseres del Delta de l’Ebre contribueixen, d’una manera notòria, a aquest resultats.

De fet, les comarques de Tarragona i de Lleida, que concentren la majoria de les cooperatives agràries catalanes, seran les més afectades per la reestructuració del sector cooperatiu, aprovada al Parlament de Catalunya després del debat sobre agricultura, realitzat els dies 27 i 28 maig del 1992.

La Generalitat ha aprovat recentment un Pla de reconversió i adaptació de les cooperatives agràries de Catalunya a les necessitats que imposa l'actual mercat. Segons la tesi doctoral d’ORIOL AMAT, publicada recentment per l'Institut Català de Crèdit Agrari sota el títol "Anàlisi dels factors d'èxit del cooperativisme agrari a Catalunya", "actualment les cooperatives agràries són quasi totes a les comarques de la demarcació de Tarragona i Lleida". Recorda que "el vi i l'oli són dos dels productes que tenen un menor benefici anyal per explotació i això pot explicar una major necessitat d'unió dels seus titulars".

Moltes cooperatives que encara no tenen secció de crèdit estan vinculades a una caixa rural, que té com a socis, bàsicament, a cooperatives.

A nivell del conjunt de l'Estat espanyol, veurem que la xifra de negocis esperada, que se situa pel damunt de 0,5 bilions de pessetes, s'aproxima a la que figura en altres informes recents (ICOSI-1990), si bé per a l’any 1990, tot tenint en compte el creixement mitjà anyal registrat en els últims anys, amb tota probabilitat la xifra de negocis pot situar-se fàcilment pel damunt dels 0,7 bilions de pessetes.

El cooperativisme agrari present a Espanya ofereix una clara heterogeneïtat, tant a nivell territorial com en relació a l'activitat econòmica, la qual cosa pareix lògica donada la correlació existent entre el tipus de cultiu o caracterització agrària i determinades zones geogràfiques, i viceversa. Tot això es confirma atenent a les fonts estadístiques amb les quals es compta, de les quals es precís indicar que unes es basen en censos i registres, en alguns casos actualitzats per les pròpies organitzacions cooperatives, que en general coincideixen amb les xifres que dóna el Ministeri d'Agricultura, Pesca i Alimentació, basant-se en els directoris d'Entitats Associatives Agràries, enfront a la indicada en el llibre blanc de l'economia social, que fa referència a les cooperatives agràries amb un funcionament regular a finals de 1990, i que ve a coincidir amb la que figura en l'informe titulat: "Un aperçu general du secteur de I’economie sociale dans le communauté europeène", dirigit per JACQUES DEFOURNY (CIRIEC), i que suposen una diferència als voltants del 30% respecte a les anteriors.

Les cooperatives agràries, tradicionalment, vénen desenvolupant una sèrie de processos en relació amb les explotacions agràries del seus socis que ens permet classificar-les des d'un punt de vista funcional en: cooperatives de subministrament i serveis, de comercialització i de transformació dels productes agraris.

Al respecte, pot resultar aclaridor la figura següent:
















FIG. 12.4.

Les cooperatives de subministraments i serveis tenen per objecte facilitar el subministrament i reduir els costos dels factors de producció per als agricultors. Les cooperatives de comercialització tenen per objecte la venda dels productes dels seus socis en les millors condicions, les de transformació la realització d'un procés d'industrialització (elaboració d'oli, vi, etc.) per a la seva posterior venda i, finalment, les d'explotació en comú el cultiu en comú de la terra o ramat de les empreses agràries dels socis (socis cedents d'ús i aprofitament de béns agraris i/o socis de treball).

A la pràctica, en general, deixant de banda les cooperatives d'explotació en comú, que la Llei General de Cooperatives considera com a una altra classe de cooperatives, les cooperatives agràries solen realitzar diferents activitats, per la qual cosa s'organitzen en seccions, estant molt estesa l'existència d'una cooperativa agrària que compta amb dues i més seccions; així resulta habitual el fet que comptin amb una secció de subministraments i una altra de comercialització i/o industrialització de productes del camp.

Segons els Directoris d'Entitats Associatives Agràries, el nombre d'activitats d'acord amb la classificació CNAE ("Classificació Nacional d'Activitats Econòmiques") declarades per les cooperatives és d'1,54 vegades superior al nombre d'empreses cooperatives, destacant el comerç al major, que inclou comerç de productes alimentaris i subministraments. Si ens referim a l'activitat econòmica principal que aquestes desenvolupen, segons el Llibre Blanc de l'Economia Social a Espanya, són el comerç al major de productes alimentaris, la fabricació d'olis i la indústria vinícola (les de major importància). Segons els directoris, es dedica a la comercialització el 65,63% i la industrialització més destacada és l'elaboració d'olis d'oliva (almàsseres) i les del vi (cellers), que representen el 22,90% i un 18% de les cooperatives agràries, respectivament.

En relació a la seva activitat econòmica, és el nivell de control o quota de mercat que posseeixen el millor indicador, malgrat que s'ha d'advertir que donada la dificultat d'estimació dels volums dels diferents productes que comercialitzen i la mancança de censos periòdics al respecte, les xifres que s'utilitzen tenen, merament, un caràcter orientatiu. Això sí, permeten afirmar, com ja hem fet abans, que els sectors on es dóna una major presència de les cooperatives són el d'elaboració d'oli i del vi, amb percentatges als voltants del 80 i 60%, respectivament, i el sector hortofrutícola que en fruites se situa pel damunt del 20% i en hortalisses pel damunt del 10%.

Tanmateix, són les cooperatives de comercialització hortofrutícola les que han tingut un major desenvolupament en els últims anys, tant per la seva evolució en quotes de mercat, que han augmentat en els últims anys, com pel seu propi desenvolupament empresarial, mentre que els cellers i les almàsseres, que tradicionalment han comptat amb una important quota de mercat, no han experimentat un desenvolupament empresarial similar, dedicant-se a una primera transformació del producte acompanyada d’un escàs desenvolupament comercial, amb la qual cosa es demostra el menor percentatge d'empreses exportadores que, en el cas d'aquests dos sectors (cellers i almàsseres) estan als voltants del 6% del nombre d'entitats, enfront a les dedicades a la comercialització de fruites i hortalisses en què aquest percentatge és superior a les cooperatives citrícoles que són les de major desenvolupament empresarial. Aquesta circumstància resulta de singular rellevància a la Regió de l’Ebre.

Al nostre país, per a les empreses cooperatives l'activitat econòmica principal és el comerç a l’engròs de productes alimenticis, l'elaboració d'olis i la producció de vi, sense oblidar l’extraordinari pes específic de les Cooperatives Arrosseres al Delta de l’Ebre.

Quant a la seva grandària empresarial a la zona, en primer lloc, es pot indicar que, en general, tant per la xifra de negocis com pel nombre de treballadors per entitat, es tracta de petites i mitjanes empreses, amb un volum de negoci que podria estimar-se actualment als voltants dels 200 milions de pessetes per entitat, amb una mitjana d'uns tres treballadors fixos més una contractació eventual per jornades equivalent a uns 10 treballadors eventuals com a valor mitjà, valors que resulten enormement diferents segons l'activitat desenvolupada per les cooperatives. També, el nombre de socis per entitat resulta reduït, entorn als 266 socis, xifra inferior a la que es desprèn dels directoris d'Entitats Associatives Agràries (305 al conjunt de la regió de l’Ebre, vegeu l’anterior quadre núm. 12.4.), donat que la xifra indicada es refereix a la dels anomenats Directoris que fan referència a socis enregistrats.

Nogensmenys, resulta evident que s'ha produït un important creixement en la grandària empresarial d'aquestes entitats, que es crearen amb una mitjana de sols 96 socis per entitat enfront als 266 que actualment consten com a socis actius, fenomen que també s'observa si, utilitzant dades enregistrables, es compara l'evolució a la zona del nombre de cooperatives amb el nombre de socis de les mateixes al llarg d'un ampli període d'anys.

Des d'una perspectiva estrictament empresarial, a més del problema de la dimensió empresarial, que porta en molts casos amb ella un problema d'infrautilització d'instal.lacions per sobredimensionament de les mateixes, altres reptes són la financiació i la gestió comercial, qüestions en les quals convé fixar l'atenció. En efecte, una anàlisi acurada de la financiació d'aquestes empreses posa de manifest l'escàs nivell dels recursos propis (capital i reserves), si es compara la seva estructura financera amb la mitjana de les empreses espanyoles, si bé és cert que aquesta comparació no té una gran significació per tractar-se de mostres diferents, per la qual cosa hauria d'efectuar-se entre empreses d'una mateixa grandària, igual activitat i sense deixar-se de banda que el tipus d'activitat resulta, en molts moments, un condicionant important.

En els últims anys les cooperatives de comercialització hortofrutícola, juntament amb les arrosseres, són les que han assolit un major grau de penetració al mercat exterior, pel que es refereix a la regió de l’Ebre.

La gestió comercial, i també la financiació, vénen condicionades no sols pel problema de la dimensió empresarial, sinó també per la seva política de liquidacions als socis, mitjançant la pràctica molt estesa de l'anomenat mètode d'excedent nul (més del 50% de les mateixes no presenta excedent, i a la resta és molt baixa), la qual cosa dificulta una dotació efectiva de reserves que, junt a l'escàs compromís financer per aportacions de capital dels socis, constitueix un dels elements causants del baix nivell de financiació pròpia que se situa als voltants del 36%, més baix que l'atribuït a l'empresa espanyola en alguns informes (BUENO, 1987).

Aquesta política de liquidacions té també una traducció negativa, ja que de vegades genera un fre a una necessària política comercial de qualitat degut a una escassa discriminació per qualitats i calendaris en les liquidacions als socis.

En definitiva, les cooperatives agràries han de millorar la seva liquiditat, augmentar els recursos propis i fixar la seva atenció, en el plànol comercial, en un augment de la qualitat, per la qual cosa la revisió de la seva política de liquidacions, aproximant-se a valors de mercat, i amb la suficient discriminació per qualitat, resulta força imprescindible (59-IFA, 1992).