Al mateix nivell que el problema de la concentració de les terres en un nombre molt reduït de propietaris, en què les seves conseqüències segueixen imprimint caràcter a determinades regions espanyoles, es troben el de la seva atomització i el de la divisió de l'extensió cultivable fins a límits tals que col·loca, el modest propietari agrícola, en una situació sòcio-econòmica clarament desfavorable.
Al nord d’Espanya, com resulta prou conegut, tenim el problema del minifundisme, on les petites propietats, a vegades, no són suficients per tal d’alimentar una sola família.
I així, veiem com a la Regió de l'Ebre, segons dades referides a l’any 2009, l'explotació agrària mitjana assoleix, solament, una superfície de 11,77 Ha., xifra similar a la de la demarcació de Tarragona (11,97 Ha.) però notablement inferior al valor que la mateixa variable obté al conjunt de Catalunya (27,73 Ha.). D’un altre costat, s'observa un assenyalat predomini, a tota la regió, de les petites explotacions, puix que el 52,1% de les mateixes són de grandària inferior a 5 Ha., mentre que al conjunt de Catalunya aquesta xifra baixa a l’entorn del 38%. Aquest fenomen de "minifundisme", es remarca, encara amb més claredat, a les comarques meridionals i litorals, Baix Ebre (65,2%) i Montsià (56,4%), tal com ja hem explicat als capítols anteriors d'aquest mateix treball. També veiem com al delta de l’Ebre domina clarament el minifundi: en efecte, segons dades del 1989, un 93% de les explotacions (7.243) són de grandària inferior a les 5 Ha. i representen el 30% de la superfície agrícola d’aquesta subzona; un 1% de les explotacions (99) superen les 25 Ha. i representen el 49% de la superfície; les finques mitjanes, de 5 a 25 Ha., només representen el 5% de les explotacions (436) i un 21% de la superfície agrícola.
No és solament el treballador eventual del camp qui s’adreça a la ciutat en demanda del salari de peó que li ofereix la construcció o la indústria, sinó també el propietari de la petita finca rústica, que comprèn com després de molts anys d'incansables esforços, aquella no pot donar a ell ni a la seva família, el benestar i altres avantatges socials que gaudeix l'obrer industrial o el funcionari de qualsevol administració pública amb 35-40 hores de treball a la setmana. Davant d'aquesta situació, s'assenyalen una sèrie de circumstàncies o factors de la petita dimensió de la propietat que convé considerar. A saber:
Factors positius: explotació del sòl més intensiva; major nombre de propietaris; arrelament al camp d'una major massa camperola que hauria d'emigrar si la propietat estès concentrada i mecanitzada, amb la qual cosa s'eviten, per tant, els inconvenients d'una emigració proletària i la creació del problema "suburbi" a les ciutats recipiendàries d'aquest moviment humà.
Factors negatius: propietat atomitzada que dificulta el cultiu; el treball agrícola està pitjor remunerat, en moltes ocasions, que el dels assalariats de la regió d'altres branques de l'activitat econòmica; productivitat molt baixa; s'imposa el doble ofici (la dispersió laboral) amb els inconvenients de la falta de dedicació; en moltes ocasions és impossible trobar ingressos complementaris; insuficiència econòmica de la propietat subdividida determinant de la degradació del llaurador i la inestabilitat de la propietat rural; l'emigració d'una massa destinada al proletariat industrial i de serveis i el predomini dels agricultors poderosos, que absorbeixen les propietats d’insuficient grandària superficial (això últim, segons es miri, pot, fins i tot, constituir un avantatge).